Les Terres de l’Ebre, com se repassa en la secció de Primera Plana d’este número, tenen una vintena de nuclis que estan abandonats o gairebé deshabitats, tot i que cal diferenciar entre els que es van buidar fa dècades o fins i tot segles, fruit d’unes altres dinàmiques socioeconòmiques diferents a les actuals; els que s’han abandonat més recentment i els que són pobles semiabandonats però estan en una tendència de repoblació, o almenys d’ocupació estacional, com serien els casos de Llaberia o la Miliana.
En els darrers anys, quan parlem de despoblament com un dels problemes més importants a què s’enfronten les Terres de l’Ebre, no ens referim a nuclis en runa que requeririen inversions impensables per a tornar-los a la vida, sinó a pobles que avui potser se situen entre els 200 i els 1000 habitants; que van perdent població en un degoteig constant i que d’aquí unes dècades, o uns segles, hi ha el risc que arriben a una situació de buidor i deteriorament com la que fa temps que tenen la majoria dels indrets recollits pel projecte Pobles Abandonats.
L’esforç de les administracions públiques en la lluita per l’equilibri territorial que va invocar el president Illa en la seua visita recent a les Terres de l’Ebre, s’ha de centrar a apropar serveis als pobles més menuts, perquè la seua gent, els seus jóvens o la seua gent gran, tinga gairebé les mateixes oportunitats que a les àrees metropolitanes i probablement una millor qualitat de vida. Si a més a més hi ha iniciatives socials per a fer revifar nuclis semiabandonats, millor que millor.
